FC Martinenc 0 - 1 CEVILASSAR
15.03.2011 16:24
VICTÒRIA I DESPLAÇAMENT HISTÒRIC AL GUINARDÓ
Un centenar d'afeccionats vilassarencs són testimonis de la victòria al camp del Martinenc
El temps acaba posant les coses al seu lloc, o almenys això diuen. La qüestió és que el destí va voler que el dia 13 de març, Martinenc i Vilassar de Dalt arribessin al seu duel amb només un punt de diferència i com a segons i primers classificats, respectivament. La igualtat en la taula també es va reflectir sobre el terreny de joc, i el partit es va decidir per petits detalls. Una jugada d’estratègia del Vilassar, acompanyada d’un gran treball en equip i una actuació magistral del seu porter Sergio, va fer que els tres punts viatgessin cap al Maresme.
Les armes
Conscients de la importància del ‘segon assalt’ els vilassarencs van arribar al camp del Martinenc amb totes les armes possibles per fer mal al rival, per donar un cop sobre la taula, per seguir sumant, per no frenar en les 11 finals que encara li restarien fins a final de temporada.
La primera arma dels nostres van ser les dues setmanes de preparació del partit. Tots els detalls havien d’estar lligats abans de l’inici de l'assalt al Guinardó. La primera setmana, amb un objectiu físic aprofitant el descans de la competició, treballant en una base física que ha d'ajudar l'equip a mantenir aquesta intensitat. Mentre que a la segona es van treballar aspectes tècnics, tàctics i, sobretot, psicològics.
La segona arma per assaltar el Guinardó era la il·lusió de tot el col·lectiu CEVILASSAR. Des dels mateixos jugadors, passant pel futbol base fins arribar a la gent del poble. Aquest factor emocional ens havia d’empènyer cap a l’execució d’un dels millors partits de la temporada. Però també és cert que quan, de per mig, hi ha tanta tensió, emoció i il·lusions els nervis et poden arribar a jugar una mala passada. Un dels objectius era controlar aquest factor emocional i no abaixar el rendiment de l’equip.
La tercera arma era el mateix equip i la seva ambició. Ja durant l’escalfament es van poder veure detalls que mostraven la confiança que té aquest conjunt en la capacitat de jugar i competir per tal d’intentar aconseguir un objectiu molt complicat però no pas impossible.
L'afició verd i blanca
Per aconseguir aquest objectiu els jugadors no estan sols. En aquell cap de setmana no només l’equip donaria un cop sobre la taula, sinó que l’afició verd i blanca també el donaria. Mai s’havia viscut un desplaçament de les característiques del que es va viure en aquest partit. Dos autocars i múltiples cotxes particulars es van desplaçar a Barcelona per animar, per quedar-se sense veu, per cridar, per cantar, per tocar les botzines, per colpejar ben fort els tambors, per queixar-se, per plorar, per emocionar-se... Això era un factor més de motivació. El colors i la veu del Vilassar superava, gairebé, a la de l’afició martinenca.
El nostre joc, el joc de sempre
El moment en què van saltar al terreny de joc va ser realment espectacular. Aplaudiments, pinya al mig del camp, cares de màxima concentració, minut de silenci i inici de partit. Amb les primeres passsades i controls ja es va poder veure com la pilota rodava més ràpid del habitual, degut a una gespa poc acompanyada de cautxú i sobre la qual l’esfèrica relliscava perillosament. Tot i això, als nostres els hi agraden aquestes superfícies per tal de marejar la pilota amb més dinamisme. I és que, aprofitant aquest fenomen, durant la primera part vam poder veure un Vilassar de Dalt que va jugar com sempre, dominant la possessió, controlant el ritme del partit i apostant pel mateix estil de joc jugat durant les 23 jornades anteriors.
Poques ocasions per ambdós equips en la primera meitat. Però una d’elles molt clara pel Martinenc: un xut potent des de la frontal que acabaria refusant, miraculosament, Sergio.
El descans transmetia la sensació que el partit estava molt obert, que els dos equips se sentien còmodes amb el seu rol: Martinenc replegat, esperant robar en la seva segona línia defensiva i contraatacar, i, un Vilassar amb personalitat, acceptant la responsabilitat de portar el pes del partit. El gol podia arribar en qualsevol moment per qualsevol dels 2 aspirants al títol.
La segona part, el segon assalt
Durant el descans una marea de nens van envair la gespa del Guinardó. D’entre ells, molts del futbol base. Però ho van fer per passar a col·locar-se tots junts en un córner del camp. La sensació de recolzament, de soroll, d’ambient verd i blanc, seria molt més gran.
La segona part va començar tal com va acabar la primera, fins que al minut 60, Jonathan va llençar una falta lateral que Fran, després d’una gran desmarcada, aconseguiria rematar al fons de la xarxa, posant el 0-1 en el marcador.
Poc després d'aquest gol, al minut 70, el Martinenc es va quedar amb 10 jugadors però va reaccionar tal com s'espera d'un equip gran, un històric amb ambició de tornar a ser important en el futbol català, i va jugar 25 minuts a un nivell molt alt, pressionant i acorralant per moments al CEV. Durant aquest tram un dels homes més destacats va ser Sergio Cano, porter del CEV; ja que va aconseguir realitzar fins a 4 intervencions de mèrit, salvant al seu equip de l’empat d’un Martinenc insistent.
Van ser minuts de nervis, de sacrifici, d'unió, d'esforç i de màxima entrega per fer valer la nostra avantatge. Els 90 minuts donen per a molt i un gran equip ha de saber atacar i defensar i, ahir, el CEV va demostrar una gran capacitat d'adaptació, sabent atacar i defensar a un gran nivell.
Un equip de 10, a per les 10 finals
L'equip va estar a l'alçada de les expectatives creades i va fer una mica més feliç a la gran família verd i blanca del CE Vilassar. Una família que va marxar cap a casa amb un somriure d’orella a orella, pensant que el camí cap a Primera Catalana és el correcte. Això sí, totes les emocions, l’alegria, la felicitat i l’entusiasme d’aquell partit ja no serveixen per res. Dèiem que el temps posa les coses en el seu lloc; doncs bé, ara ja cal pensar en el proper partit, davant el At. Poble Sec (dissabte 19 de març a les 16’30h). Després d’aquest en quedaran 9 més. Així que, igual que al Guinardó, serà maco que l’afició torni a estar amb l’equip en totes les finals. Segur que el nostre joc, l'ambició, l'afició i el temps acabarà posant les coses en el millor dels llocs possibles.
