CARMELO 2 - 3 CEVILASSAR
11.01.2011 00:03
CAMPIONS D'HIVERN AL DIFÍCIL CAMP DEL CARMEL
Fran y Sergio Cano fan justícia al marcar al darrer minut i aturar una pena màxima (primera part)
Tot just ens acabàvem de seure i havíem de tornar a posar-nos de peu per intentar veure millor el que acabava de passar: gol del Carmelo a la primera acció d’atac del partit. Les mans al cap, no ens ho podíem creure. Tot el que aquell camp té de preciós ho perd amb les seves dimensions, i totes les bones sensacions a les que aquest equip ens té acostumats es van esvair per culpa d’aquesta mida tant petita. I és que el terreny de joc es redueix de tal manera que qualsevol equip al que li agradi jugar la pilota s’espanta. Els nostres es van espantar a la primera jugada i van veure com els locals aprofitaven la primera ocasió per rematar la pilota al fons de la xarxa. Però el Vilassar és molt Vilassar i coneixent el seu cos tècnic i la qualitat dels seus jugadors la confiança no es perdria en cap moment malgrat aquesta gerra d’aigua freda. Així que es va aixecar ràpid el cap i les idees amb les que s’havia planificat tàcticament el partit no es van veure gens alterades. Toc de pilota, apurant la pressió de la línia ofensiva del Carmel; centrals oberts i laterals avançats, el triangle del mig del camp (Vives, Galeano i David) rebent pilotes i tocant ràpid. I de tant en quan una jugada molt concreta, alhora que ben executada: pilotes a Ito, tocant de cara a mitges puntes o bé pentinant a bandes per l’entrada d’Arturo i Vicente.
Precisament, el fet de seguir al peu de la lletra un plantejament tant necessari i intel·ligent com aquest, va provocar que el Vilassar s’erigís com a gran monologuista d’aquell partit. D’aquest tipus de jugades va ser com va néixer el gol de l’empat verd i blanc (tot i que jugàvem de vermell, per la samarreta verd i negra dels locals). Aquest empat va venir després d’una pilota que va ser pentinada per Ito per a que Arturo es quedés davant del porter i abans de poder xutar fos derribat pel defensa local. En aquell instant la reacció va ser immediata: la banqueta del Vilassar es va aixecar en senyal de queixa, el linier va aixecar el banderí i l’àrbitre no va dubtar en assenyalar la pena màxima. Vives aprofitaria la ocasió per forçar l’empat i tornar a equilibrar el marcador. Amb aquest un a un la dinàmica del matx seguiria pel mateix camí, amb un clar domini del Vilassar i amb un equip local que no tenia altra idea que la de penjar pilotes al seu davanter i intentar treure petroli de les pilotes aturades. Això a nivell ofensiu, i a nivell defensiu els del Carmel van mostrar-se força durs i sense cap mena de miraments tallant moltes jugades amb falta. En una d’elles Arturo es va avançar al lateral i aquest no es va voler aturar i va propiciar-li una puntada per darrera; la conseqüència d’aquesta acció seria una segona groga pel lateral esquerre dels locals.
Mentrestant, els nostres gaudirien d’aproximacions a l’àrea però sense acabar de mossegar en els metres finals i topant amb una més que bona actuació del porter barceloní. La qüestió és que l’àrbitre mossegar no, però picar sí que va picar (normal: calia compensar el penal i la expulsió d’abans). Va picar quan un jugador del Carmel es va deixar caure a la gespa de dins l’àrea quan tot just s’havia desfet de la pressió de dos defenses vilassarencs. Era injust marxar al descans amb un 2 a 1 al marcador, així que Sergio Cano es va encarregar d’impartir justícia; i ho va fer de les millors maneres en què ho pot fer un porter: aturant un penal (que estava molt ben executat) i blocant la pilota en poques mil·lèsimes de segon. Pilotada cap amunt i crit de ràbia del porter verd i blanc. Sí senyor, una parada per treure’s el barret. Una parada que de ben segur va ser clau en l’esdevenir del partit.
Així, amb bon joc però amb les sensacions de que el Carmel sense fer res podria estar al davant en el marcador, va ser com marxaríem al descans.
La segona part seria més del mateix, però degut a la superioritat numèrica el monòleg verd i blanc seria encara més agosarat. A tot això hi hem d’afegir la variant tàctica que va proposar l’equip tècnic encapçalat per Toni F.Corominas, en que es va passar de jugar amb 4 defenses a fer-ho amb només 3 (amb laterals ben oberts). A partir de llavors, infinitat de moviments en accions d’atac: els extrems tancant-se i obrint-se, recolzament dels mitges puntes, pujades dels interiors, etc. Tot plegat per crear més ocasions i amb encara més perill que a la primera meitat: per exemple mitjançant pilotes al pal en excel·lents llançaments executats per Vives o Edu o amb molt bones jugades que no acabaven de definir-se o bé per falta de puntaria o bé per bones aturades del porter del Carmel. Però aquesta mala sort es va acabar quan en una nova jugada (magistral acció tàctica) Edu va aconseguir endinsar-se dins l’àrea per perforar la porteria rival amb gran xut.
Amb aquest gol seria com el Vilassar agafaria massa confiança, i diem això perquè en una nova badada defensiva (la única després del primer gol) van rebre una nova gerra d’aigua freda amb el segon gol del Carmel (2-2). D’aquesta manera s’afrontaven els darrers 20 minuts de partit amb empat al marcador i amb la desconfiança de que, tot i jugar bé, la perfecció en defensa que caracteritza a aquest equip havia desaparegut en aquell fatal desplaçament al Carmel.
Però si Sergio Cano havia estat el justicier al fil del descans, ara li tocaria impartir justícia al capità Fran. I és que gràcies al bon joc vilassarenc es va arribar a provocar una falta molt perillosa a la frontal de l’àrea rival. Tot i que força escorada i situada per a que la xutés un esquerrà, va ser Fran qui en el minut 90 donaria una de les alegries més inesperades i enèrgiques de la temporada: pilota al pal del porter, amb un gran xut creuat i amb rosca oberta. Gol, celebració com ben poques es recorden i tres punts d’or a un dels camps més difícils de la categoria.
Després d’aquesta gran eufòria el que toca és reflexionar sobre molts altres aspectes: els canvis que va realitzar Toni F. Van ser excel·lents, donat que van refrescar l’equip i aquest no es va veure gens afectat (la qual cosa ens diu que no tenim 11 jugadors, sinó que tota una plantilla que respon quan més se’ls requereix); un altre aspecte a tenir en compte és de creure fins al darrer moment en les nostres possibilitats, ja que malgrat l’adversitat en moltes parcel·les del partit (dimensions, afició, rival dur, arbitratge pèssim, gols inesperats...) els verd i blancs mai van perdre la cara al matx i van seguir jugant amb la il·lusió d’emportar-se la victòria; i finalment pensar al voltant del fet d’haver-se proclamat campions d’hivern havent perdut només 2 partits (Badalona Sud i Llefià) i encaixant només 9 gols.
Així doncs, el Primer Equip comença l’any amb victòria i molta eufòria. Ara cal rematar la feina en els següents mesos. Encara queda molt, però de ben segur que serà maco gaudir d’aquest equip d’aquí fins a final de temporada.
Com a darrer apunt, recordar que aquest cap de setmana es juga a les 12h contra el Singuerlín (als mesos de gener i febrer, a casa es jugarà els diumenges a les 12h)
