Fidelitat verd i blanca

El camí cap al 90 aniversari aguarda grans records, però no està ple de flors i violes. En general tots els clubs de futbol passen per moments de crisi, moments en què l’entitat queda en mans de Déu perquè ningú s’en pot fer càrrec. És en aquells moments on el Vilassar ha gaudit d’àngels de la guarda per protegir al club i evitar la desaparició. És el cas de Josep Babot, més conegut per la gent del poble com  a l’avi Babot.

Aquest senyor és avui dia el soci número 1 del Centre Esportiu Vilassar. Però regateja els elogis i els homenatges amb tanta rapidesa com quan corria per banda per allà als anys 50. Un moment força graciós és quan se li pregunta “com era vostè jugant?” i et contesta, amb tota la pàrsimonia del món, un "home, corria”, “jo corria més que la pilota, però no n’era pas de bon jugador”. En aquell instant se li va preguntar si era “com un Pedrito” i va contestar, mostrant el somriure més especial del reportatge, un “tant de bo tú! Jo només corria, era extrem, una bala”.

La rapidesa que tenia al camp també la té per començar a enumerar i enumerar noms. I és que, com si d’una estratègia es tractés, intenta que el protagonisme del seu testimoni no recaigui en la seva persona sinó que en la dels qui l’han acompanyat durant el camí. El cert és que ell no va jugar gaire a futbol sinó que més aviat es va desviure perquè els demés poguessin jugar-hi.

L’avi Babot va formar part d’una directiva que, encara dins l’època de l’Equip de la Falange i obligats vestir els seus colors, va crear un equip de Juvenils “molt maco que el portava l’Andreu Torrents, que ja fa temps que és mort aquest…”. En aquell llavors el Centro Deportivo Vilassar va aconseguir guanyar la lliga de juvenils i recorda que al quedar “campions” i després de fer “un dinar allà al pis de la Falange” van entrar dins unes eliminatòries de la Copa “no del Rei, no, del Generalísimo” (rient), on acabarien sent eliminats pel Badalona en tercera ronda.

Tot plegat la història d’en Josep Babot és la que ens explica la creació del primer equip del CE Vilassar a través d’aquells juvenils que havien triomfat (jugadors com en Sala, en Vale, en Petit, en Bot, l’Estavanell, en Trias, en Casanovas, en Nogué, Corbalán, el Sorts, el Mas...). A tot això també ens narra la situació del club enmig del Franquisme i, el que és més important , ens exposa el mètode de supervivència que va dur a terme el Centre Esportiu gràcies a l’enginy del mateix avi Babot, de Joan Salvi (President als anys 50 i 60) i de Ricard Costa d’entre d’altres. Aquest enginy es va veure reflectit a l’hora d’inventar la que va ser congeuda com a “Famosa Rifa”; la qual consistia en vendre uns números casa per casa i sortejar 1000 pesetes cada dia i 5000 els diumenges. Tot això per poder fer front als costos que suposava mantenir un club de futbol. Costos tant importants com els de plantilla, ja que a partir de la marxa de jugadors a d’altres equips (com el Premià) es va haver de posar diners sobre la taula per poder formar un equip amb jugadors de garantia.

Mentre parlem amb l’avi Babot de l’esdevenir del Vilassar als anys 50 i 60, ell mateix m’ensenya els carnets de soci i el transistor de ràdio, alhora que m’explica que “ara no vaig al camp perquè juguen per les tardes i no em va bé... i el que faig és escoltar els partits per la ràdio”.

Després d’haver explicat tot, l’avi Babot em fa tornar al principi de la seva història tot dient-me “ai espera’t,  que em descuido el porter, pobre nano, en Sorts, tú, que feia de porter” .

Entrevista a Josep Babot, per David Casany (desembre del 2011).