CEVILASSAR 4 - 1 CF Esc.Esp. Guineueta
01.03.2011 16:17
"Només la té qui la busca". Bé que això ho podríem atribuir a la cerca de la possessió de pilota, però el que estem fent és fer referència al que acostumen a dir sobre la "sort". I aquest equip sap que per trobar el camí de la victòria en moltes ocasions caldrà gaudir del factor sort. I és per això que la busquen, que la desitgen amb totes les forces, que la intenten trobar a cada partit, que la gestionen amb un tipus de joc adient. Quanta més possessió de pilota, menys perill, més ocasions, més probabilitat de sort. Això però, no sempre és així. La sort no és “ 3 + 3 = 6” i encara que la busquis de la millor de les maneres (tenint múltiples ocasions, fent un bon joc...) no sempre la trobaràs (Llefià, Molletense, Argentona...).
La gran virtut d'aquest conjunt és que quan ha tingut sort l’ha sabut aprofitar i gestionar bé. Davant la Guineueta es van marcar dos gols matiners, l'un a l'inici del matx i l'altre només començar la represa. Tots dos gols van ser de murri; l'un després d'un refús, l'altre aprofitant una pilota solta dins l'àrea. El pal es va creuar amb nosaltres i un error defensiu aïllat donaria aire als visitants (1-1). Quina mala sort... Els primers compassos de partit havien estat perfectes i només ens hagués faltat agafar distància en el marcador. Però la sort fins a la mitja part havia estat cercada pels dos equips i el més beneficiat en els primers 45 minuts havia estat la Guineueta.
A la segona part el mateix que a la primera. Gol matiner i gran joc del Vilassar. Quina sort per uns i quina mala sort per d’altres. Es trencaven els esquemes visitants i el Vilassar podria jugar el darrer tram de partit sense l’ansietat d’intentar marcar el gol de la victòria però amb la necessitat de marcar el gol de la tranquil·litat. I va sentenciar Sultán, abans amb l’1-2 i després amb el 1-3. A la nova incorporació li va costar entrar en joc, la qual cosa no és d’estranyar donat que només porta pocs minuts jugats amb l’equip. Però els davanters a vegades acostumen a no entrar en joc, i això no agrada gens als entrenadors, ni als del mateix equip ni als dels equips contraris. Quan un davanter entra poc al partit poden passar dues coses: que quedi en un segon pla i no actuí, o que entri al partit per la porta gran (marcant). Els companys de Sultán van decidir que entrés per la porta gran, i el van assistir, el van guiar, el van ajudar i el van empènyer cap als 2 decisius gols d’aquell matí. El tòpic manaria a dir que “el davanter marxava content per la victòria i que ell tant sols havia tingut la sort de marcar dos dels quatre gols”. I així va ser. Va marxar content. Com tots. Com Arturo, que marcaria el definitiu gol del partit (1-4). Com l’entrenador Toni F. Corominas, que veia com el seu equip segueix recuperant el somriure del bon joc i les victòries.
Tots vam marxar contents. Tots vam marxar contents de pensar que si aquest equip segueix buscant la sort jugant d’aquesta manera, segur que s'afiançarà la fortuna del liderat i aconseguirà el premi de l’ascens.
